Abans de La Caldera: antecedents d’espais de dansa a Barcelona




Descripción 
 

+ info 




liquidDocs > Les estructures de la dansa de les darreres dècades han estat a Barcelona i a Catalunya prou efímeres i intermitents, pendents sempre dels cicles d’aparició i desaparició, o si més no d’assentament i supervivència. Per tal d’entendre el context en què La Caldera va aparèixer i es va fer un lloc a mitjans de la dècada de 1990 cal considerar el substrat de la iniciativa: experiències pedagògiques renovadores com l’Estudi Anna Maleras (obert el 1967) o l’escola de dansa de Ramon Solé (1975), també al barri de Gràcia. Van ser esdeveniments importants, pioners i entusiastes, la primera Mostra de Dansa Independent de l’Institut del Teatre (1977) o l’aparició de la revista “Dansa’79” (que es publicà del 1979 al 1986, de la mà de la Beatriu Daniel, la Montse G. Otzet i la Camen del Val). I van jugar un paper a tenir en compte espais multidisciplinaris com La Fàbrica (1981-1989) o, després, l’Espai de Música i Dansa de la Generalitat (1992-2005). També caldria comptar en aquests antecedents amb la valuosa presència i l’aportació de les companyies i els coreògrafs en actiu des de les darreries dels setanta i al llarg dels vuitanta, que van anar treballant, creant un marc i unes referències, i obrint via: noms com ara el Ballet Contemporani de Barcelona (fundat el 1975) i, posteriorment, la Companyia de Dansa de Barcelona Ramon Solé (1977), el col·lectiu Heura (1978), L’Espantall (1978), La Gran Companyia (1979), la Companyia Avelina Argüelles (1980), Taba (1980), la Companyia de l’Institut del Teatre (1983), Danat Dansa (1984), Cesc Gelabert (des del 1972) i més tard Gelabert-Azzopardi (1985), Metros (1985), Mudances (1985), Trànsit (1985), Lanònima Imperial (1986), Nats Nus Dansa (1987)...

¿Com s’ho muntaven, la gent de La Caldera, per practicar i assajar abans que La Caldera existís?

Els calderers recorden com, a inicis dels noranta, a Barcelona no hi havia massa espais per a la dansa. Si més no, no hi havia una oferta estructurada, suficient i eficient, que pogués oferir seguretat i continuïtat als creadors, ballarins i coreògrafs. Aquests, sovint repartien els assajos entre locals diferents, segons la disponibilitat i altres circumstàncies, tot fent equilibris amb l’agenda i abocats a la itinerància i a una varietat extraordinària d’esforços horaris, econòmics i logístics. Fins a finals dels anys vuitanta, a la ciutat havia funcionat La Fàbrica, un espai d’ensenyament i d’exhibició de grans dimensions, en una antiga fàbrica de teixits transformada i reciclada. Fundada per Toni Gelabert, que la va codirigir amb Norma Axenfeld, La Fàbrica tenia una activitat pluridisciplinària que es va anar centrant en l’assaig, la programació i l’intercanvi docent en l’àmbit de la dansa contemporània. Va ser un dels espais cabdals de l’època a la ciutat, i un dels referents per al model posterior de La Caldera.

A Barcelona existien, des d’inicis de la dècada dels vuitanta, alguns espais on s’impartien classes, i que servien també com a lloc d’assaig. Com ara el Roseland, que van conèixer alguns dels socis calderers. O Àrea, una escola privada de Gràcia fundada el 1986. Dirigida per Sonia Klamburg, aquesta també va ser una de les primeres seus on presentar treballs de petit format, des del 1992, amb les edicions de La Porta (Alexis Eupierre en va formar part a la primera etapa). A Àrea, on algun dels socis impartia classes, podien trobar un altre lloc d’assaig, com ho podien fer eventualment a les aules de l’Institut del Teatre, lloc de formació d’alguns dels fundadors de La Caldera, que havien cursat estudis al Departament de Dansa Contemporània iniciat l’any 1980. L’espai del col·lectiu Heura al carrer Domènec a Gràcia (1980-1984), també va ser un lloc per als tallers i les classes, i el Carles Mallol en va ser assidu. El Rocamora Teatre, a sobre d’Àrea, va ser el lloc on la Lipi Hernández va començar a assajar amb Malqueridas, mentre que el primer assaig del Toni Mira va tenir lloc al local d’El Torrente, al carrer Torrent de les Flors. El teatre Salamandra a Sants, o el local de Danat Dansa, van acollir així mateix en aquells anys amb major o menor regularitat alguns treballs preparatoris i d’assajos, i el mateix succeïa al Berlin Centre a Sants, des del 1986, o als espais del que després seria el S.A.T., el Sant Andreu Teatre.

L’estructura de la dansa catalana estava per fer, aleshores. La xarxa d’espais de treball o de producció era minsa i desarticulada, i la gent del sector no tenia en general un espai propi, amb les excepcions d’algunes individualitats, com el Cesc Gelabert o l’Àngels Margarit. Precisament a l’Estudi Bügé (1984-2009), l’espai obert per la Margarit i altres coreògrafs, com els de Lanònima Imperial, hi van treballar calderers com l’Álvaro de la Peña (que va formar part de Lanònima) o el Toni Mira. I la Inés Boza i el Carles Mallol (SenZa TemPo) a inicis dels noranta, tot just abans que aquests darrers dirigissin les seves passes cap al taller del carrer Sant Rafael del Raval, on començarien els preparatius per a Robadors de sal (un espectacle enllestit ja a La Caldera i estrenat el 1995 a l’Espai de Música i Dansa de la Generalitat). Amb l’Espai, i cicles com Endansa, algunes joves companyies com Lapsus Dansa van aconseguir teixir certes complicitats. Més endavant, altres resultats anirien tenint més visibilitat (de forma temporal) en aquesta vessant pública, amb residències i coproduccions als grans espais escènics: Teatre Lliure, Teatre Nacional de Catalunya i Mercat de les Flors.

Al llarg de la seva trajectòria, La Caldera i altres estructures i plataformes com La Porta, La Poderosa, NU2’s o L’animal a l’esquena van compartir objectius i van generar discurs crític davant les polítiques culturals del moment, i alhora van mirar d’optimitzar i concretar esforços, calendaris i recursos entre ells, fins a bastir una nova xarxa, fràgil però plena de sentit, mitjançant contactes, col·laboracions i referents, tant a nivell de ciutat primer, com més tard de territori i a escala internacional. Durant un temps, això va funcionar mitjançant l’anomenada Plataforma Caníbal.

Més tard vindria l’aposta pel sector per part de les institucions: entre altres entitats i companyies, La Caldera va rebre suport públic (amb el conveni triennal 2005-2007), des del 2006 el Mercat de les Flors es va reinventar com a centre de les arts del moviment, i posteriorment es van diversificar esforços en un nou mapa de fàbriques de creació i centres cívics...